Procrastinació, impulsivitat i caos mental, quan el TDAH en adults passa inadvertit

Molts adults viuen amb TDAH sense saber-ho, confonent els seus símptomes amb estrès, ansietat o manca d’organització.

Madrid, 6 d’abril de 2026.- Durant dècades, el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) ha estat estretament vinculat a la infància, especialment a nens amb dificultats en l’entorn escolar. No obstant això, aquesta visió parcial ha contribuït que milers d’adults convisquin amb símptomes sense diagnòstic ni tractament adequat.

Avui se sap que el TDAH no desapareix amb l’edat. Entre un 15% i un 25% dels nens diagnosticats mantenen el quadre complet en l’edat adulta, mentre que fins a un 60% continua presentant símptomes residuals que afecten significativament la seva vida diària.

El Dr. Pedro García-Parajuá, cap del nou Servei de Psiquiatria d’Olympia Quirónsalud, adverteix que “el gran problema del TDAH en adults és que no sempre es manifesta com una falta d’atenció evident, sinó com una dificultat global per regular el temps, la motivació, les emocions i la conducta”.

En adults, el TDAH adopta formes més subtils, però igualment incapacitants. La procrastinació constant, la dificultat per iniciar tasques o la sensació persistent de no haver assolit el propi potencial són alguns dels senyals més freqüents.

“Molts pacients descriuen una vida marcada per alts i baixos: moments de gran productivitat seguits de bloquejos importants. Això no respon a manca de capacitat, sinó a problemes en l’autoregulació”, explica el Dr. García-Parajuá.

També és habitual una baixa tolerància a la frustració, reaccions emocionals intenses i una inquietud interna constant, més que una hiperactivitat física visible.

Impacte en la vida personal i professional

El TDAH en adults sol manifestar-se en tres grans àrees: desorganització, impulsivitat i inquietud interna. Aquestes dificultats poden traduir-se en oblits freqüents, problemes per planificar o una sensació de “caos mental”.

En l’àmbit de la impulsivitat, poden aparèixer decisions precipitades tant a la feina com a la vida personal. “No es tracta de manca de judici, sinó de dificultats en la inhibició conductual i en la gestió del temps i les emocions”, assenyala l’especialista.

L’impacte pot ser significatiu: conflictes de parella, inestabilitat laboral, estrès crònic o sensació d’incomprensió.

Segons el Dr. García-Parajuá, un dels aspectes més rellevants és la relació entre TDAH no diagnosticat i ansietat. Molts adults acudeixen a consulta per símptomes ansiosos que, en realitat, són conseqüència d’anys de desorganització i sobreesforç.

“En molts casos, l’ansietat no és el problema principal, sinó la reacció a viure constantment amb la sensació d’anar per darrere de les obligacions”, afirma el doctor.

Identificar correctament l’origen permet un abordatge més eficaç, ja que el tractament del TDAH sol reduir també l’ansietat associada.

Tal com indica l’especialista, el TDAH no tractat pot tenir un profund impacte psicològic. És freqüent trobar baixa autoestima, sentiments d’incompetència i dificultats en les relacions personals.

A més, existeix una major prevalença de trastorns d’ansietat, depressió o conductes addictives. “Una història de fracassos quotidians no explicats acaba afectant la manera en què la persona es percep a si mateixa”, apunta el cap del Servei de Psiquiatria d’Olympia Quirónsalud.

Diagnòstic diferencial i tractament

Diferenciar el TDAH d’altres trastorns com l’ansietat o la depressió és clau. A diferència d’aquests, el TDAH té un inici primerenc i un curs persistent al llarg de la vida.

El tractament sol combinar medicació —principalment estimulants— amb psicoteràpia, especialment teràpia cognitivoconductual. “La medicació ajuda a millorar l’atenció i l’autoregulació, però la psicoteràpia ensenya com gestionar el dia a dia”, explica el Dr. García-Parajuá.

Malgrat els anys sense diagnòstic, els experts insisteixen que sempre és bon moment per intervenir.

“Mai és tard per comprendre què està passant. Per a molts pacients, el diagnòstic suposa un alleujament: deixa de ser una qüestió d’esforç i passa a entendre’s com una condició amb base neurobiològica”, conclou el Dr. García-Parajuá.